Entrevista: Rusos Blancos

Coneix els grups que tocaran al BIS del mes de novembre de 2017.

Diu la Vikipèdia que un “rus blanc” és un còctel preparat amb vodka, licor amb gust de cafè (com Kahlúa) i nata líquida (encara que la nata es pot substituir per llet o llet condensada). Des de Madrid i Torrelavega ens arriven Rusos Blancos, una proposta musical de pop que va nèixer l’any 2011 i que aterra al BIS després de tres LPs i dues discogràfiques (tres si comptem la seva aventura en la auto-edició). A la fi sembla que han aconseguit una mena de ‘punt de caramel’ que és ben audible en el seu excel·lent darrer EP, “Algo nuevo, algo viejo, algo prestado“, que just es va editar el passat 27 d’octubre, i que presentaran per primer cop a Barcelona al BIS, juntament amb alguns dels seus hits (que son molts). Voliem parlar amb ells, i aquí tens el resultat.

Imagineu que no sé absolutament res de vosaltres, com m’explicaríeu qui sou i la música que feu?

Som un grup de música pop que intenta fer música popular en el sentit més ampli del terme, sense tancar-nos massa per endavant a res, intentant explicar històries de la manera més personal i honesta possible.

Fins a quin punt en el moment actual és necessari un segell per a un grup com el vostre?

Estem en un segell: IM Records, de la productora Intromúsica. Per a nosaltres és fonamental estar amb ells. Els dos primers discos i el primer EP els varem editar amb Ernie, una altra discogràfica, i després passarem a auto-editarnos un EP (“Crocanti“) amb resultats força bons, però esgotadors. Recordo la sortida d’aquest disc com un no parar d’obligacions, responsabilitats i frustracions. Havia de dedicar massa part del meu temps a vendre música, que no és el mateix que dedicar el teu temps a la música. Crec que ha d’haver una separació entre qui fa un disc i qui s’encarrega de vendre-ho, perquè barrejar les dues facetes et porta a perdre la perspectiva. Després d’això ens va contactar Max de IM i estem molt contents. Igual que un productor serveix per aportar-te un altre punt de vista i ajudar-te a arribar on tu no arribes musicalment, un segell ha de servir per arribar a altres llocs comercialment.

Per norma general sou compradors de música, o preferiu la comoditat de plataformes com Spotify, bandcamp o soundcloud per escoltar els vostres grups favorits?

Fa temps que no em puc comptar com un comprador de música, i no ho puc dir orgullós. Durant la meva adolescència i fins als vint-i-tants, no sabria dir-te la quantitat de diners que em vaig gastar en discos, mentre que ara (excepte èpoques en què m’entren febres consumistes) només compro els meus favorits o els d’amics propers. Adoro l’objecte físic que representa el disc, però no puc evitar que la màgia que es perd al escoltar un munt de cops abans per Spotify, m’acabi desmotivant a l’hora de comprar-lo (per cert, és molt curiós com la majoria de músics de la meva generació i posteriors que conec pateixen això mateix i han deixat de comprar discs, mentre que els músics que conec que tenen 10 anys més sí que ho fan).

Creieu necessari que hi hagi un estatut del músic, amb el seu conveni col·lectiu?

No només pel que fa al músic, crec que hem de reforçar els estatuts en totes les professions i construir un sindicalisme nou en el que realment puguem confiar i que sigui realment representatiu dels nostres interessos i necessitats. I si faig èmfasi en el fet que ha de ser comú a totes les professions és perquè la precària situació en què vivim els músics no és més que el reflex de la precarietat que existeix en tot el mercat laboral. O comencem a lluitar tots pels interessos laborals de tots, o difícilment podrem fer res. Com a músic no només he de preocupar-me per la meva millora als directes, sinó també per les del venedor, els taxistes, els repartidors, els mestres … Si cadascú defensa la seva, sense donar suport a la resta, seguirem empitjorant. I en el nostre cas particular, caldria sumar-li l’escàs valor que s’atribueix a Espanya a les professions culturals, però això no és una cosa contra el que només es pugui lluitar des d’un estatut, sinó des d’anys d’esforç i reivindicació per part de les administracions .

En quin punt de professionalització us trobeu? Us veieu en algun moment visquent de la música?

Diria que en un moment relativament fotut. D’una banda, l’últim disc ha funcionat molt bé i no només hem recuperat allò que vàrem invertir en ell, sinó també part del perdut en algun dels altres. Fins i tot hem començat a guanyar una mica de calers, que no estaria malament del tot si no fos perquè som tan estúpids com per tenir un grup en el qual la meitat viu en puntes oposades del país. Però alhora, aquest “camí a la professionalització” en què estem t’obliga a inversions cada vegada més grans, esforços cada vegada més grans, responsabilitats cada vegada més grans … que són molt difícils de conciliar amb les nostres vides, diguem, normals. Per això dic que és un punt mitjà fotut: perquè ni és una cosa tan lleugera com perquè sigui un hobbie en el qual podem decidir què fem i què no amb tota la calma del món i zero responsabilitats, ni és una cosa tan seriosa com un treball en què el balanç al final del dia, com tot en els treballs, és “hi ha coses que potser són merda, però això paga les meves factures”. Qui sap si algun dia serà així.

Si la gent jove no disposa de pressupost per a concerts, què faríeu per fomentar que les noves generacions s’aficionin a anar de concerts?

En la línia del que et deia abans respecte a revaloritzar la cultura, caldria veure què és no tenir pressupost per a la música. Perquè, efectivament, hi ha molta gent jove que no té diners per anar a concerts, però que tampoc ho té per comprar roba, anar a sopar, comprar consoles, anar de viatge … Per tota aquesta gent, pel que fa a la música es refereix, seria desitjable que hi hagués prou activitats públiques com per generar i satisfer una demanda musical a ells. Concerts gratuïts, entrades reduïdes, esdeveniments especials per a ells … Però això no deixaria de ser un pegat: la solució òptima no és oferir a la joventut quelcom que no es pot permetre degut a la seva pobresa, sinó abans de res treure’ls d’aquesta pobresa. I d’altra banda, sí que hi ha un jovent que té pressupost per gastar en música, però per als quals la música ocupa un lloc tan llunyà en les seves prioritats que prefereix no fer-ho perquè perceben la música (en el cas hipotètic que els arribi ni tan sols a interessar), com una cosa a la qual s’accedeix gratis. I això caldria revertir-ho d’alguna manera.

Al novembre toqueu al BIS, en aquell moment, quina serà l’actualitat del grup? 

Doncs just acabarem de treure un nou EP, “Algo nuevo, algo viejo, algo prestado”, i tocarem un parell de cançons de l’EP al BIS, és clar. A més, estem lluitant contra el rellotge per preparar les cançons del nostre nou disc, que el vam gravar al desembre. Igual ens vindria bé que ens deixeu quedar-nos a Les Basses a assajar quan acabi tot.

Escolta el seu darrer EP a continuació:

Entrevista publicada l’octubre de 2017.

COMPARTIR