Mica en mica, poc a poc, els Tronco s’estan fent un lloc a l’atapaïda escena independent barcelonina. Amb l’inestimable ajuda d’Eloy Bernal als comandaments tècnics (a Neleonard, a Hibernales i també habitant d’aquesta anomalia meravellosa que tant ens estimem al BIS anomenada Hi Jauh USB?), el grup ha donat un petit salt mortal editant una primera referència a un segell de prestigi, Elefant Records. I es que Tronco son un grup poc habitual. La Conxita Herrero (per altra banda, una reconeguda il·lustradora) i el Fermí Herrero son germans, i semblaria que visquessin en un mon apart, tot i que a la fi, son tant d’aquesta Terra que les seves històries ens semblen massa properes. Ho tenen tot, son joves, plens de frescor i atreviment, i damunt de tot, disposen de moltíssim talent. Ens fa moltíssima il·lusió tenir-los al BIS de novembre. Ens feia gràcia conèixer una mica més d’ells, i aquí tens aquesta entrevista reveladora.
Esteu en algun segell discogràfic? Fins a quin punt en el moment actual és necessari un segell per a un grup com el vostre?
Estem amb Elefant Records perquè van ser els primers que ens van escriure per a gravar-nos un disc, ens vam caure guai, ens molen els grups que editen i és un gust currar amb ells, però també ens encanten altres segells com Snap! Clap! Club! o El Genio Equivocado, que fan coses divertides amb molt pocs recursos i molt d’afecte.
Per norma general sou compradors de música, o preferiu la comoditat de plataformes com Spotify, bandcamp o soundcloud per escoltar els vostres grups favorits?
Fem servir molt Internet per escoltar música, i només quan coincideix que s’ajunten tres factors claus (que ens agradi un grup, que hagin tret alguna cosa en físic o tinguin marxandatge i quan tenim pasta) solem deixar-nos portar pel fetitxisme. Això també ens passa amb els fanzines o els còmics; som bastant acumuladors en aquest sentit.
Creieu necessari que hi hagi un estatut del músic, amb el seu conveni col·lectiu?
Creiem que és molt important que aquest tipus de coses es regulin; no només en l’àmbit musical sinó en tots aquests camps artístics que sembla que estiguin en terra de ningú, com la il·lustració, el teatre o l’escriptura -per posar alguns exemples-. El que volem dir és que si et dediques a alguna cosa de manera professional és important que tinguis drets i normes a què atenir-te; que sigui una cosa relativament fàcil. Que hi hagués un conveni o un estatut hauria de ser el normal i no l’ideal.
En quin punt de professionalització us trobeu? Us veieu en algun moment vivint de la música?
Les nostres aspiracions amb Tronco mai han estat les de professionalitzar-nos; tots dos tenim un altre tipus d’idees respecte al que ens volem dedicar, encara que som persones canviants i els nostres plans puguin variar d’acord la vida es vagi succeint. De moment ens agrada anar fent concerts i que vagin sortint coses, anar descobrint el que és ser músics a força del prova i error, però creiem que encara és massa aviat per saber si volem dedicar-nos a això per sempre. Ara per exemple ens ha passat una cosa de principiants total i és que teníem un concert a Madrid i ens van escriure per tocar el dia anterior amb altres amics, vam dir que sí i l’hem embolicat una mica, perquè se suposa que en aquestes coses hi ha un pacte no escrit d’exclusivitat però nosaltres no teníem ni idea que aquestes coses funcionaven així. Són coses que no sabem. Veiem a Bertín Osborne en cartell durant mesos i mesos fent la mateixa funció en la mateixa ciutat de dimarts a diumenge i no ens sembla un problema tocar dos dies seguits en un lloc! Ja no ens tornarà a passar.
Si la gent jove no disposa de pressupost per a concerts, què faríeu per fomentar que les noves generacions s’aficionin a anar de concerts?
No sabem exactament com es podria fomentar l’afició d’anar a concerts a les noves generacions; se’ns ocorre que ara la música és tan accessible que no has d’esperar-te a que vingui un grup a tocar a la teva ciutat per poder escoltar-lo. És clar que no és el mateix veure un grup en directe que sentir-ho des del teu ordinador, però nosaltres, per exemple, hem anat a veure a grups tocar (a alguns un munt de vegades) arran d’haver-los descobert per Internet i que ens hagin flipat. També passa que no t’interessa alguna cosa fins que no ho descobreixes, i que els directes és una manera de fer-ho. Aquesta és una pregunta molt difícil.
Al novembre toqueu al BIS, en aquell moment, quina serà la actualitat del grup?
Al BIS segurament tocarem les cançons que hem anat fent aquest estiu, que aniran com sempre sobre les coses que ens han anat passant, al costat d’altres més antigues. Respecte al nou disc encara no sabem què farem, de vegades rumiem fantasies, com la de passar-nos al trap i altres vegades fantasiegem amb passar-nos a les havaneres. Eloy diu que a veure quan ens posem, així que suposem que quan s’acabi l’estiu ho pensarem . I respecte al videoclip tot és un drama, estem tot el dia per aquí i per allà i està costant quadrar-nos. Hem estat recopilant material per fer un documental que en vista de les circumstàncies potser arribi abans, jajaja.
Podeu escoltar “Abducida Por Formar Una Pareja” a continuació:
Data de publicació de l’entrevista: 30 d’agost de 2017
