Des de Barcelona ens arriven Her Little Donkey. Amb dos primers EPs l’escena barcelonina es va fixar en ells i la seva evolució cap a un món propi els van acostar en estil a grups internacionals ben coneguts i reconeguts com Real Estate, Beach House o Wild Nothing. “Campestral” és el seu llarg de presentació que gaudirem en una nova edició del BIS a l’Espai Jove Les Basses. Al disc han col·laborat gent com Pau Roca (La Habitación Roja y Lost Tapes), Carlos Leoz (Me and the Bees, The Watertapes ó Half Foot Outside) y Raúl Muñoz (CatPeople). El resultat, un molt bon disc de dream-pop que els col·loca en una avantatjosa posició en aquesta carrera musical que fa relativament poc han encetat. Parlem amb ells per saber més d’aquest quartet barceloní.
Esteu en un segell? Fins a quin punt en el moment actual és necessari un segell per a un grup com el vostre?
No tenim segell. Cal un segell sobretot en l’apartat del booking. Amb el suport d’un segell, és més senzill que el grup pugui accedir a tocar en festivals i en millors condicions. A més de tot l’assessorament en temes que a nosaltres se’ns poden escapar de les mans: Drets d’autor, edicions dels discos i d’altres. Com autoeditat ho pots fer (aquí estem nosaltres i moltes altres bandes per demostrar-ho), però la veritat és que totes aquestes tasques et treuen un temps preciós que es podria emprar en composició, per exemple.
Per norma general sou compradors de música, o preferiu la comoditat de plataformes com Spotify, bandcamp o soundcloud per escoltar als vostres grups favorits?
Les dues coses. No negarem que és meravellós accedir a tota la música possible en qualsevol moment, però com a bons romàntics, ens encanta comprar música i tot el que comporta (observar detingudament la portada, llegir els crèdits, etc …)
Creieu necessari un estatut del músic, amb el seu conveni col·lectiu?
Sí, cal. Són molts els moments en què els músics ens sentim en desavantatge o no veiem prou valorat la nostra feina. Sobretot quan el músic en qüestió entra en un circuit en el qual hi ha gent beneficiant-se de la seva música. En general, la indústria de la música hauria de legislar més, de forma més col·lectiva també. No parlem de forrar-nos, sinó que no ens prenguin el pèl. De fet no creiem que siguin només els músics els que es troben en situació de desemparament dins de la música, hi ha moltes més figures que han de regularitzar i tenir una condicions dignes a l’hora de realitzar-la.
En quin punt de professionalització us trobeu? Us veieu en algun moment vivint de la música?
Ara mateix ens prenem el grup de forma molt professional, però som conscient que arribar a viure d’això (tenint en compte l’estil i el món en què ens movem) és gairebé una utopia. Així que, no ens queda una altra que compaginar la música amb els nostres treballs. De moment desvivim per la música 🙂
Si la gent jove no disposa de pressupost per a concerts, què faríeu per fomentar que les noves generacions s’aficionin a anar de concerts?
No sabem com, però creiem que s’ha de fomentar l’anar als concerts en sales. Els festivals no tenen problema de públic, però en tema sales ja és un altre cantar. No obstant això, tampoc coincidim que les noves generacions no vagin a concerts, ¿li heu preguntat a Taburete sobre els seus sold out? També estaria bé analitzar les condicions que posen les sales per fomentar que bandes emergents puguin tocar, però això ja un altre dia …
Al novembre toqueu al BIS, en aquell temps, quin serà l’actualitat del grup en aquell moment?
Estem donant els últims cops de cua amb Campestral i ja estem treballant en noves cançons per al segon disc. És probable que per al BIS puguem presentar algun tema nou. Ens encantaria. També estem pensant en futures accions perquè el grup segueixi vigent en el període entre discos, però encara no hi ha res concret que es pugui anunciar. Cal estar atents i seguir-nos a xarxes.
Escolta el seu darrer disc, “Campestral“, a continuació…
Entrevista publicada al setembre de 2017.
