Snap! Clap! son també uns habituals a la fira discogràfica independent del BIS. Actius des de l’any 2011 i des del més absolut DIY (ells en diuen ‘Just DIY It’), ens han omplert en aquests anys de propostes arriscades i fascinants a l’hora, contruïnt un catàleg coherent i ple de bon gust. Sempre a l’aguait de cercar tresors ocults de la música popular del nostre país, fent una aposta decidida per la bona música i omplint del sentit de la feina ben feta (i feta amb amor) fins el darrer detall. Pocs segells al nostre país mimen el producte i l’artiste com ho fan el Dani Cantó i l’Anna Uslenghi, que ens fan cinc cèntims del recorregut del segell barceloní a continuació.
Quan vau començar la vostra activitat? Quins eren els vostres anhels en aquell moment?
L’aventura arrenca a l’estiu de 2011 sense voluntat de ser un segell, més amb la intenció de ‘fer coses’. Aquestes ‘coses’ podien ser un club o concerts, però ens va caure a les mans un disc que ens va obsessionar i d’aquí vam decidir arrencar aquesta pota, aquí va néixer el ‘recs’ de ‘Snap! Clap!’ que al final va passar a ‘club’ perquè mai vam arribar a fer les festes i el nostre segell és una comunitat, una família, un club al final. A hores d’ara el nostre principal anhel és que tots estiguem bé, que escoltem música que ens faci feliç de gent interessant a la qual la música els fa feliç, i que ens veiem de tant en tant per celebrar-ho.
I a hores d’ara, aquests anhels es van complint? Esteu contents amb el resultat?
Totalment! Fa uns dies vam estar a Autoplacer i allà teníem en un mateix lloc a Santa Teresa, Sant Miquel i Cosmo K (tots tres han publicat en Snap!) I, encara que són molt diferents, ja es coneixien, es portaven bé, fins i tot somiaven entre ells! Una bogeria! Estàvem parlant i em vaig sentir molt bé, vaig pensar que el que havíem format era alguna cosa més i sense voler vaig començar a projectar molts projectes futurs amb ells, que són, abans de res, artistes que admiro.
Teníeu alguna referència a l’hora de muntar el vostre segell?
La primera referència era Doble Vida Discos que era l’anterior segell que comandava Dani. No volíem fer el mateix, però va ser un llibre d’estil i ens va ensenyar molt en temes de producció, materials, costos, … que són bàsics per a arrencar un segell. I a la manera més romàntica, molts segells com Postcard, èl, Sarah, Burger, Arbutus, Stiff i locals com Siesta, Austrohúngaro, Discos de Kirlian, Spicnic, La Castanya… van servir de referència i de cada un ens portem una cosa diferent!
Us centreu en algun estil concret? Teniu una línia definida?
Traiem discos bonics de gent bonica. Canvia aquest ‘bonic’ per qualsevol adjectiu positiu que se’t passi: macos, meravellosos, increïbles, … i tindràs el per què de la qüestió. La línia la defineixen els artistes amb els que treballem que tenen total llibertat per treballar amb el que volen, nosaltres només li donem la forma física perfecta perquè la gent pugui apreciar-lo com únic.
Com descobriu habitualment a grups i què ha de tenir un grup perquè us cridi l’atenció?
Estem alerta, sabem de projectes que comencen i els demanem que ens ensenyin alguna cosa quan tinguin una demo. Ens encanten formats estranys com àudios de WhatsApp o memes, no sé, som o molt poc seriosos o ja massa del s.XXI però ens agrada mantenir el contacte amb les nostres bandes, així que el format en què tenim per descobrir un ‘hit’ (en les nostres dimensions) pot ser de qualsevol manera.
Teniu algun suport físic favorit per editar els discos en el vostre segell?
Érem de vinil, però la veritat és que s’està fent cada vegada més complicat, de manera que ara pensem cada disc en quin format podria tenir sentit pensant en el públic i l’ús que se li donarà. Després ja ens encarreguem que sigui el més perfecte possible.
Penseu que el digital substituirà algun dia al físic?
Volem treure discos en digital perquè tenim grups que són molt prolífics i les fàbriques, amb el seu sistema fordià de producció, no els podrien seguir el ritme de creació. El problema al final és que… ¿per a què anem a treure digital si és una cosa que el pot llançar un artista pel seu compte? El físic té una mica més de complicació, però el digital prefereixo animar les bandes a que el llancin ells, seva és la música al final. No hi ha cap contracte amb nosaltres així que, de moment, ens limitem a donar-li forma física a les coses.
Esteu afiliats a alguna associació professional (UFI, Agedi, Apecat, etc …)?
No. I per què? Pfff… és que no hem tingut temps!
Quin grau de professionalització creus que és necessària en un segell? El vostre segell s’ha professionalitzat, ho ha intentat o busca professionalitzar-se en un futur?
Publicar discos és fàcil, però estàs fent un producte físic que va dirigit a un públic concret. La materialització de la cultura és un procés capitalista i, com a tal, respon a lògiques de marqueting. Molts segells s’emocionen a l’hora de llançar discos (la lògica és que la còpia és més barata i el marge més gran) i al final es queden amb més del 40% de discos a casa aturats. En una lògica de l’ecologia de la cultura hem de pensar que tot allò que produïm ocupa un espai i utilitza uns recursos concrets (i limitats). És per això que tenir amics divertits i uns estalvis al banc no t’ajudarà, els millors segells han sortit de la necessitat i del nervi, no de l’abundància. La professionalització et porta a veure coses així amb claredat: com faig i per qui, com el venc i el moc. Després no és que hagis de deixar el teu treball, però necessites bolcar molt per vendre (promo, concerts, distribució), per més que anar a fàbrica sembli un treball molt complicat és només el principi d’un malson més gran (rialles)… Què va! El viatge mola molt, però requereix de molta feina.
Penseu que les institucions públiques donen prou suport a les discogràfiques? Com podrien ajudar a una discogràfica com la vostra?
Jo no vull diners públics o no ho vull de manera gratuïta. El meu segell és una empresa privada, arrencada per uns motius personals, si la meva empresa no és viable no ha de sustentar-se amb ajudes, ha de deixar d’existir, perquè ho vaig fer malament. De fet no hauria alimentar-se de més diners que el produït per ella mateixa, en la seva lògica de venda de discos o booking o altres serveis. Cercar a les institucions com un matalàs que ens permeti equivocar-nos és deixar d’estar alerta, abandonar-nos i adormir-nos en els llorers. Creiem en la professionalització i al DIY (o el nosaltres) però no en la institucionalització dels segells. Si alguna cosa ens ve gran busquem associacions amb segells amics, que omplin els nostres espais d’acció. Algun dia podríem demanar ajuda d’una institució? Si, no diem que mai, però hauria de ser per a un projecte molt concret, i més enllà d’una lògica d’enriquiment. Ens agradaria pensar que podem treballar en alguna cosa més profunda, i aquest alguna cosa més profunda arribarà algun dia.
Com veieu actualment la indústria discogràfica? Us imagineu en algun moment dedicats exclusivament al segell?
No veig una indústria discogràfica. Com a molt veig a molts amics amb preocupacions semblants o no a les meves, amb discos divertits entre mans i bandes que envejo. Ells són la comunitat, al nivell que estem no concebo cridar indústria i no veig que molts arribem a dedicar-nos a això. Jo no voldria.
Quin és el paper d’un segell en la carrera d’un artista? Fins a quin punt és necessari un segell per a un artista?
Un artista és un artista. Els artistes fan música, creen, miren les músiques, de vegades agafen autobusos de merda perquè el catxé no dóna per a més, toquen, s’emborratxen (o no) i viuen una vida com els altres, però sent artistes. Nosaltres no toquem res, som fans i, per sort, hem treballat en molts temes del que anomenem el funcionariat del pop: festivals, fotografia, comunicació, xarxes, … el seu treball és crear, el de nosaltres com a segell és el de donar una lògica i aconsellar-los. Veure quines coses molen i com donar una lògica en un calendari, que tinguin lloc de veritat. Evitar que l’artista es preocupi per coses que són part de la música, però li apartarien de la creació. I això mai!
Us semblen necessàries les fires discogràfiques com la que organitza el BIS?
Ens agrada posar cara a la gent que ens compra discos, que ens expliquin que els ha semblat certa referència, que ens critiquin, que ens facin el rotllo ‘tripadvisor’ si cal. Volem posar la millor cara i recomanar discos a gent que tampoc ens coneix, intentar que coneguin el segell i la nostra filosofia. No hi anem a moltes fires (tot just anem al BIS i al Autoplacer) però sempre ens ho passen molt bé, i comprem molts discos de segells amics.
Quins són els vostres plans per a un futur?
Treure el disc de Melenas que és un disc increïble. Matar el format Snap! amb una definitiva sisena referència. Alguna sorpresa d’algun grup nostre. Escoltar noves bandes. Muntar concerts que et posin els pèls de punta. Donar abraçades. Passar un cap de setmana sense fer res. Dormir algun dia. Una bona estona.
Si vols comprar les referències de Snap! Clap! pots anar a la seva web:
http://snapclapclub.tictail.com/
Entrevista publicada el mes d’octubre de 2017.