Entrevista: Ghost Transmission

Tatxo i Mimi, aka Ghost Transmission

Ghost Transmission són un grup de Xàtiva (València) formats actualment per Miriam i Tatxo, encara que durant la vida del grup han passat altres membres. Desde 2012, tres discos en format llarg completen una discografia impol·luta que té la colminació aquest 2022 amb Get me high, un disc que fuig de la immediatesa de la qual tant sentim parlar aquests dies i que s’ha fet tan propietària dels processos creatius. Amb un directe aclaparador, els tindrem presentant aquest disc al BIS Festival. Si vols saber una mica més d’ells, aquí tens la entrevista que varem fer amb la Mimi.

Imagineu que no sé res de vosaltres i m’heu d’explicar quina música feu…

Sempre ens ha costat molt descriure el que fem. Amb els dos primers discos se’ns va etiquetar com un grup Dream Pop i Shoegaze encara que mai no hem estat grans seguidors d’aquests estils. Les nostres influències en el gènere, més enllà de The Jesus And Mary Chain, són més aviat escasses o nul·les. És cert que hi va haver un moment en què escapar de la màgia que va suposar el Loveless o grups menys coneguts que My Bloody Valentine com The Black Tambourine era complicat. Als 90’s aquesta era la música independent, era la moda.

Al BIS els segells sempre han estat protagonistes. Fins a quin punt, en el moment actual, és important un segell per a un grup com el vostre?

Per a un grup com Ghost Transmission tenir un segell significa, sense draps calents, poder editar cançons i seguir sent capaços de tenir-les en un format físic. No dic que sense un contracte amb una discogràfica això no sigui possible, però és infinitament més complicat tret que tinguis una economia darrere que t’ho permeti, per no parlar de les gestions i la burocràcia que requereix tot el procés de treure un disc… A més, els mitjans i els agents culturals al voltant de la indústria musical sempre et faran més cas quan és un segell el que dóna la cara per tu.

Per norma general, sou compradors de música o preferiu la comoditat i immediatesa de les plataformes com Spotify, Bandcamp o Soundcloud per escoltar els vostres grups favorits?

Tatxo i jo ens permetem dues dates a l’any en què ens tornem compradors compulsius de vinils: Nadal i al Surforama. La resta de l’any potser caigui algun disc solt perquè en aquell moment t’interessa i no vols esperar o és una edició limitada, però es poden comptar amb les mans. Quan anem a algun concert gairebé sempre comprem a la banda directament, encara que no ens hagin agradat gaire, suposo que per arrencades d’empatia. Però, dit això, reconec amb una mica de vergonya que per al dia a dia fem servir Spotify.

Hi ha un debat creixent al voltant de la figura del músic. Creieu necessari que hi hagi un estatut del músic, amb el conveni col·lectiu?

M’agafes molt verda respecte a aquesta pregunta i no m’agradaria ficar la pota. Necessitaria més informació per poder opinar. Suposo que com en tot i, depenent de qui liderés la negociació i quins interessos es defensessin, podria resultar molt interessant. El tema és que en aquestes històries sempre es té en compte la figura del músic que ha tingut la possibilitat de fer de la música el seu mitjà de vida, però no sé on quedaríem els que seguim treballant en d’altres coses perquè no hem pogut fer una carrera professional amb això. Com dic, no estic posada al debat.

En quin punt de professionalització us trobeu? Us veieu en algun moment vivint de la música?

Crec que amb l’anterior es respon una mica aquesta qüestió. La nostra actitud davant la forma de portar el grup sempre ha estat professional, mai no ho hem plantejat com una forma de passar el temps, de fer les tardes… Això ja ho fem tocant versions. A Ghost posem totes les nostres energies perquè les coses surtin el millor i el més serioses possibles, ens deixem la pell a cada assaig, a cada gravació… Però a hores d’ara crec que cap de nosaltres alberga l’esperança de viure’n. Aquesta pàgina del llibre la vam passar ja fa uns quants anys.


Si la gent jove no té diners per anar a un concert, quines idees se us acudeixen per fomentar que les noves generacions s’aficionin a la música i a anar de concerts?

Els ajuntaments tenen la responsabilitat i l’obligació de fomentar la cultura, tota mena de cultura i això inclou la música en directe. Els ciutadans paguem amb els nostres impostos partides que hi van destinades i, tanmateix, veiem com l’oferta cultural pública és repetitiva i molt poc donada als concerts. Quan érem adolescents la música en directe era una cosa molt normalitzada als bars i als pubs, ja no només de les ciutats, també als pobles. Recordo que a Xàtiva un o dos caps de setmana al mes hi havia algun grup tocant en un pub o un altre, era una cosa tan comuna que anaves sense saber quin grup tocava, entraves a veure’ls i a consumir. El grup tocava, cobrava i tots feliços. Després les normatives i les queixes veïnals van anar derivant en un punt de no retorn. Els bars i els pubs no poden fer concerts sense llicència per fer-ho o sense arriscar-se a una multa, la gent s’ha desacostumat a anar a un bar a beure mentre veus una banda, sigui la sigui, tocant la seva música i així, a poc a poc , es mata i s’ofega la cultura underground. Si des dels ajuntaments treuen aquest poder als bars i als pubs i si per treure’s mals de cap tot ho plantegen com a blanc i negre, tenen l’obligació, la responsabilitat i el deure d’oferir alternatives, i no ho estan fent.

El 12 de novembre tocareu al BIS, a quin punt d’actualitat estarà el grup?

El mes de novembre estarem girant per diferents festivals presentant el nostre tercer disc Get Me High, que va sortir el mes de març passat i encara no havíem tingut la possibilitat de tocar-lo en directe més que un parell o tres de vegades, així que estem encantats amb la idea.

Escolta el darrer disc de Ghost Transmission a continuació

En Español