Colomo ho ha aconseguit. Ha aconseguit el que tants persegueixen i tants pocs troben: un estil inconfusible. Ja no només la seva estada en grups reconeguts de la escena independent com The Unfinished Sympathy, La Célula Durmiente, o Zeidun ha estat (i son) motiu de satisfacció pels que ens agrada la bona música, sino que la satisfacció continua en la seva carrera en solitari. I es que Colomo cada vegada és millor compositor, millor sastre: teixeix sense estridències, lleu, i ja no se li veuen les costures.  “Sistema” (el seu darrer treball en solitari via BCore) és l’encarnació de totes les contradiccions que constitueixen l’ànima musical de Colomo: és pop somiador i càustic, ingenu i desesperat alhora. Catorze cançons que uneixen classicisme amb l’exploració i desplegament de recursos vocals: Colomo no s’acoquina i es fica on sigui que el porti el procés creatiu -no imposa un estil, es transvesteix per donar el millor en cada tema. Per això la paleta és àmplia i alguns són temes més grandiloqüents que freguen l’AOR i altres són la mínima expressió del folk.